Rebeca Wild parla, al llarg de la seva bibliografia, de com els organismes es protegeixen i aïllen de l’exterior mitjançant l’ús de membranes, a diferents nivells. Més enllà de la pell o primera membrana física que com a humans tenim, podem explorar altres concepcions igualment necessàries d’aquesta idea.

La membrana primigènia (Wild 2, p. 77), la qual aïlla l’interior d’un organisme unicel·lular del caòtic exterior on ha de viure, permet a aquest organisme poder interactuar de forma ordenada amb la resta d’elements del món. Físicament ha de poder discriminar tot allò que pot ser perjudicial del què és necessari per a poder viure.

Milions d’anys d’evolució dels organismes a la natura han continuat aquest mateix principi d’interacció des de la creació d’un dins i un fora, els quals, emprats convenientment, permeten a aquests organismes, cada vegada més complexos, créixer i desenvolupar-se per a explotar el seu potencial, inscrit i determinat pel conjunt de gens dels quals en són portadors.

Més enllà de la pell

L’ésser humà no n’és una excepció a aquest principi. Disposem d’una evident barrera física -la pell-, que ens protegeix de les agressions de l’exterior -aigua, llum, vent-, aïlla els òrgans interns per tal que puguin desenvolupar les seves funcions tal i com està previst que ho puguin fer.

Disposem de sistemes que ens alerten de problemes o agressions. Quan ens punxem amb una agulla, les terminacions neuronals avisen ràpidament per tal que puguem enretirar la mà. Si ens cremem, el mateix. D’aquesta forma, els animals hem desenvolupat diferents estratègies per viure i créixer en un entorn sovint hostil.

A més d’aquesta capacitat de percepció física externa, també tenim sistemes interns per indicar-nos si quelcom no rutlla interiorment. Les capacitats interoceptives ens avisen mitjançant dolor si internament hi ha una lesió o un malfuncionament. Un exemple comú és el mal de panxa quan tenim gana. El nostre cervell relaciona -simplificant- un baix nivell de glucosa a la sang amb la forma de compensar-ho, mitjançant la ingesta. Això envia un senyal a la musculatura de l’estómac per tal d’iniciar els moviments que ajudaran posteriorment a processar els aliments ingerits. Aquests estiraments i torsions generen, en última instància, aquest dolor, l’avís clar i contundent que hem d’anar a cercar teca.

A més d’aquests indicadors físics, ja siguin externs o interns, disposem d’altres membranes, de les quals no en som sovint tan conscients.

Emoció i cognició

Wild (1, p. 31-40) ens ofereix diferents i clarificadors exemples dels conceptes de «membrana emocional» i «membrana intel·lectual», les quals, en éssers clarament socials com són els humans -i d’altres espècies animals- són vitals per a la supervivència.

Una agressió a la nostra membrana emocional i cognitiva o intel·lectual paralitza i alenteix el nostre desenvolupament fins que no sanem la ferida provocada. De vegades, actes quotidians que considerem innocus són font d’agressions contra els altres, fins i tot, amb les persones que més ens estimem.

Un exemple d’una agressió emocional típic és quan un infant cau a terra i es fa una ferida, un trau o una rascada i ràpidament un adult arriba per calmar-lo amb comentaris com “va, que no n’hi ha per tant!” o més dolçament “a veure això… ‘Sana sanita, culito de rana’… ja està, curat! segueixes jugant amb la cuineta?”.

No n’hi ha per tant

Aquest tipus de reaccions adultes de treure ferro o importància al que ha passat suposen una contradicció entre la sensació o experiència física -he caigut, m’he fet mal- amb el missatge exterior que rebo -no m’he fet mal-, el que genera una subtil agressió en aquesta membrana emocional, especialment perquè aquests comentaris venen sovint de les persones més estimades. El meu interior em diu que m’he fet mal, i les persones del meu voltant em diuen que no. I això no és coherent.

En el món adult podem trobar també nombrosos i continus exemples d’agressions de l’exterior de les quals ens hem de protegir com podem. Sovint venen en forma d’interrogant incòmode, comparació, anècdota personal que ens posa en evidència… I fan minvar la nostra confiança i autoestima fins el punt d’afectar altres aspectes de la nostra vida i quotidianitat.

Respectant i acompanyant les ferides

Els traus emocionals i cognitius triguen en curar, talment com un nyanyo o un tall amb unes tisores. Entendre això i poder respondre de forma coherent, essent empàtics davant les realitats dels altres, sense voler imposar una visió pròpia, és bàsic per poder viure i conviure en societat. Però sovint els adults no en som conscients, ni en les relacions alienes ni en els propis actes. Els adults que tenim la responsabilitat d’acompanyar processos de creixements dels infants -educadors, mestres, professors, mares i pares, etc.- tenim la responsabilitat de guanyar consciència sobre això per tal de poder actuar d’una forma conscient i consistent que permeti no caure en aquesta mena d’agressions invisibles.

Fer-ho ens permetrà alhora aprendre a protegir-nos de les persones que, sovint sense cap mena de mala intenció, ens agredeixen, i desenvolupar mecanismes que ens permetin seguir creixent i desenvolupant-nos malgrat un entorn que no ens ajudi a fer-ho.

Quantes vegades no haurem sentit companys de feina o amics que ens diuen “tu el que has de fer és…” i hem sentit interiorment que aquest comentari ni ens ajuda ni ens aporta res. Fem aquests comentaris perquè veure una persona que pateix activa les nostres neurones mirall i ens fa patir. I no ens agrada patir, de forma que fem el que podem per evitar percebre això.

Passem bona part de la nostra vida preparant-nos per al futur, estudiant carreres complexes i dures, però ningú ens sembla haver preparat per aprendre a conviure amb els altres i, en última instància, amb nosaltres mateixos. Escoltem-nos. Respectem-nos.

Referències:

1. Wild, Rebeca (2003): Libertad y límites. Amor y respeto : Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona : Herder, 2006.
2. – (2010): Educar para ser : Vivencias de una escuela activa. Barcelona: Herder, 2011.