És habitual a la gran majoria de famílies del nostre entorn que aquesta nit succeeixin coses màgiques i del no res apareguin una muntanya de regals a cada casa per compartir amb la família.

Qui diu avui diu per Nadal o bé amb el tió, però pel cas és el mateix: a tot arreu utilitzem una ficció per “il·lusionar” els infants. És una opció. Però també n’hi ha d’altres. Com la nostra.

No compartim la necessitat de construir i bastir una mentida aquests dies per regalar-nos amor i apreci -que és del que va això, se suposa. A casa no venen els Reis, però ens fem regals perquè ens estimem.

Per què no hi venen?

Doncs no sabem per què no hi venen, de fet mai els hem vist, però aprofitem aquesta data assenyalada i que tothom celebra per compartir igualment aquesta estona junts. I com que no hi ha ningú màgic que ho faci doncs hem de pensar en quins regals podríem fer que agradin a aquelles persones a qui volem regalar quelcom.

I amb això hi participem tots, cadascú a la seva mesura. La nostra particular tradició l’anirem adaptant cada any a les possibilitats de les petites, enguany la gran ens ha donat moltes idees per a tots els familiars -inclosos mama, papa i germaneta- i ha estat preparant les targetes amb els noms. La petita ha anat deixant els paquets al sofà per poder-nos fer una foto quan tit sigui preparat.

Amb la gran hem pogut anar a mirar llibres per sa germana i per la mare, fullejant-los i compartint l’estona i el comentari sobre si seria un bon regal per qui fos. Si la festa fos màgica aquesta altra màgia desapareixeria.

El principal comentari dels qui no entenen per què ho fem així acostuma a ser “i on queda la il·lusió?” però em sembla que no estan percebent precisament la il·lusió de qui ha pensat en una altra persona i ha buscat una idea perfecta i que li encantarà. No sabem què ens regalaran, evidentment, però saber què està a punt de descobrir aquella persona rere el paquet, el somriure als ulls mentre trenca el paper i és a punt de veure-ho, el “té, obre aquest, obre aquest!” perquè és aquell dibuix que he fet amb tot l’amos possible… No és això, la il·lusió?

Petits detalls

Tenir aquest temps i espai també ens permet enfocar-ho d’una altra forma pel que fa al bombardeig publicitari.

Per tot arreu el missatge de fons és, entre cartes prefabricades i catàlegs inabastables plens d’espais amb creuetes, “demana tant com vulguis”. Fins i tot diem sovint a les criatures “que els reis et portin moltes coses!”, reforçant el missatge d’acumular infinitament que tan bé li va al mercat de consum.

En algun moment aquest enfocament de pou sense fons s’haurà de revisar, i haurem de ser els adults els qui canviem de forma de fer i ens adonem que ni té sentit ni és adequat fer-ho així.

Hem anat junts a comprar, hem donat una segona vida a llibres de segona mà com els que es poden trobar a un Re-Read, o a qualsevol altra botiga de productes usats. Hem mirat alguna cosa també pel Wallapop, i sobretot, hem pogut parlar sobre el que demanem i per què volem tantes coses i els problemes que ens genera acumular tants trastos.

Enguany ens hem pogut centrar una mica més en les activitats -entrades pel teatre, concerts, etc- i no tant en les coses i objectes físics. Encara ens queda molt per caminar, però pensem que és possible no perdre el moment de compartir sense caure ni en mentides ni en un regalar per regalar desconnectat de la realitat ni del seu significat.